• Entrevista a Urbanisme BCN Social

    Cobertes vegetals al terrat de l’edifici Mercè Rodoreda de la Pompeu

    18 Juliol 2016 per Andreu Ausàs-i-Call (@aausas), Daniel Ortín Polo(@DanielOrtin) i Javi Rodríguez (@javiour94)

    Veure l'enllaç aquí

    La Universitat Pompeu Fabra, juntament amb altres universitats, ha signat un conveni amb l’empresaEixVerd per crear un espai verd experimental a la coberta de l’edifici Mercè Rodoreda del campus de la Ciutadella. Parlem amb Martí Boleda, tècnic de Medi Ambient i Seguretat de la UPF, i Lídia Calvo, fundadora d’EixVerd, sobre el projecte i la conveniència d’establir cobertes vegetals a la ciutat. Com sorgeix aquest projecte?  

    Martí Boleda (UPF): Ens vam trobar a través de la xarxa Barcelona + Sostenible que té l’Ajuntament. La universitat tenia la voluntat d’ampliar el verd urbà, estava interessada en jardineria vertical, en agafar façanes i reconvertir-les en espai vegetal i EixVerd tenia més interès en les cobertes. Van fer una crida en aquesta xarxa, que buscaven cobertes, jo m’hi vaig posar en contacte i van anar sorgint aquests projectes.  I de fet, els tres, lajardineria vertical, la coberta del Mercè Rodoreda i la del Dipòsit, s’estan movent. El que ha anat més de pressa és el de la coberta però els altres també van fent.

    IMG_20160401_130609_BURST002
    Boleda (UPF) i Calvo (EixVerd), en un moment de l’entrevista a l’edifici Mercè Rodoreda. Foto: Javi Rodríguez

    En quin moment es troben aquests projectes?

    Martí Boleda: Aquí ho fem en col·laboració amb la Universitat Politècnica de Catalunya i amb EixVerd. La Pompeu va fer una proposta a l’escola d’aparelladors de la UPC de les façanes susceptibles de ser reconvertides. I un grup d’estudiants de la UPC, com a treball de final de grau, realitza un treball, primer d’anàlisi, per acabar tenint una proposta concreta tipus projecte executiu (“mira, aquí podríem fer això, aquí això, i costaria X”).

    Encara no està clar on es faria, per tant.

    Martí Boleda: Bé, hi ha dues propostes fetes molt a l’engròs, que engloben tots els campus de la Universitat Pompeu Fabra. Hi havia 9 façanes, si no recordo malament, i un parell d’interiors, però les interiors les tenim en segon pla. I aquestes són les propostes inicials i, a partir d’aquí, els estudiants ho estan treballant amb la professora Montse Bosch de la UPC i amb EixVerd. De moment treballen de manera conjunta per veure els beneficis, les possibilitats i què hi ha fet ara mateix a Barcelona i a la resta del món en façana vertical. I encara no tenim cap proposta concreta de façana per renaturalitzar.

    És un treball, suposo, pluridisciplinari.

    Martí Boleda: Com dius tu és una feina interdisciplinària perquè tracten tant la qüestió constructiva dels edificis com també el coneixement de quines són les plantes que s’hi poden posar. Cada planta té les seves necessitats. Per això,  col·laboren amb diferents agents especialistes en cada camp.

    Lídia Calvo (EixVerd): El tema de la pluridisciplinarietat és bastant obvi perquè tenim un jardiner per plantes ornamentals que mira quines plantes tenen ombra i quines no; un agrònom per plantes que no són ornamentals, que són productives, i també hi ha unpaisatgista, que ha de veure tot el context d’on és aquesta façana. Després hi ha el punt de vista de l’aparellador o de l’enginyeria, el reforç estructural de la façana, si aguanta o no aguanta.

    EixVerd és una empresa?

    Lídia Calvo: EixVerd és una empresa social que, de moment, només compta amb mi. Sóc jo l’empresa. Però treballo amb una xarxa de col·laboradors, que els agrada el projecte, i cada cop que hi ha un potencial client, en funció del que es necessiti m’ajuda un arquitecte, un paisatgista, un jardiner o un agrònom.

    I pel que fa al finançament?

    Lídia Calvo: És una start-up (una empresa emergent) i estem en fase prèvia, en fase d’iniciació, i de moment és autofinançable.

    Aquest projecte, per exemple?

    Lídia Calvo: Aquest projecte l’he finançat amb recursos d’EixVerd, tot i que el que hi ha a dins de les jardineres dels fabricants, ho han posat els fabricants. És una aposta que jo vaig fer per donar a conèixer aquestes solucions, per comparar-les, per aprendre, per treure’n recerca… és un espai multipropòsit. La idea és donar-ho a conèixer a més persones, perquè s’acostumin que aquestes solucions sostenibles en coberta o en façana no són del segle XXII. Són del segle XX i estem una mica endarrerits en aquest tema. Fa temps que existeixen però per una barrera mental no s’estan tirant endavant.

    És potser el fracàs del Pla Cerdà? Tenint en compte que la seva idea era aprofitar els interiors d’illa i això no s’ha aconseguit.

    Lídia Calvo: No sóc experta en urbanisme, però no s’ha aconseguit per l’especulació del terreny. El Pla Cerdà contemplava que les illes fessin només una “ela”, un concepte de superilla, 4 illes eren una superilla, i la zona de dintre era un parc. Clar, això, per l’especulació s’ha sobrevenut, va passar durant el boom immobiliari. Ara hem de trobar maneres de renaturalitzar Barcelona amb les regles de joc que tenim: les illes ja estan consolidades i com podem posar el verd aquí? O a cobertes dels edificis o a cobertes que donin al pati d’illa.

    mata-bel-keyla-pla-cerda
    Font: http://casadelespunxes.blogspot.com.es/p/el-modernisme.html

    A partir de quin punt són palpables els beneficis en la salut i l’entorn?

    Martí Boleda: Renaturalitzar les façanes és útil indubtablement. Com més metres facis, millor. Un ciutadà ho notarà en el seu dia a dia en funció de la seva sensibilitat, però segurament podrà veure més ocells, més abelles, més flors i més fauna i flora. Segur que es faran estudis i la millora en temes de contaminació, en temes de calor, en temes de biodiversitat, s’acabarà notant.

    Lídia Calvo: Com a exemples reals, Stuttgart i Basilea fa 20 anys que van començar a promoure les cobertes verdes i ara tenen un 25% de les cobertes potencialment verdes que ja són verdes. Un 25% d’aquestes cobertes aquí serien 450 hectàrees.

    Martí Boleda: Un estudi de l’Ajuntament ha valorat que hi ha 1.700 hectàrees a Barcelona de cobertes susceptibles de ser renaturalitzades o de tenir un ús més sostenible.

    Lídia Calvo: Sí, i un 25% d’aquestes serien les 450 hectàrees. Si el Parc de la Ciutadella ja és un pulmó i s’hi sumessin aquestes cobertes, que podrien ser com 25 parcs de la Ciutadella, a Barcelona hi faria molta menys calor i la pol·lució s’absorbiria més. Evidentment, s’absorbiria en funció de quin tipus de plantes posis i de la proporció en què es posin. Ara bé, la persona a qui poses una coberta verda al damunt nota els beneficis de manera immediata, perquè és un aïllant tèrmic espectacular. I a l’estiu la factura de la llum i el CO2 que no s’utilitza per l’aire condicionat… cauen en picat.

    IMG_20160125_123929
    Parc de la Ciutadella. Foto: Javi Rodríguez

    I això que dieu que l’Ajuntament té un estudi sobre la superfície que seria susceptible d’acollir cobertes vegetals, quins són els requisits per fer-ne una?

    Lídia Calvo:  No es pot fer a tot arreu. En principi hauria de ser una coberta plana, oberta de dos vessants, i l’edifici hauria de tenir una càrrega disponible superior als 100 kg per metre quadrat. També s’ha de veure la incidència solar perquè hi ha moltes cobertes que estan tapades per un altre edifici i si no hi ha prou sol, no es pot posar una coberta verda.

    Com col·labora la Pompeu en aquest projecte, tenint en compte que és una universitat més aviat de lletres?

    Martí Boleda: El paper, de moment, és de gestió. Hi ha l’interès que això pugui ser estudiat per alguns graus d’aquesta universitat. Per exemple, al Dipòsit de les Aigües es vol fer un sistema de gestió socialment responsable però econòmicament sostenible.  Això és un projecte d’economia directe. Hi ha involucrat un projecte històric que des del vessant humanístic es podria estudiar: es vol fer tot un projecte de recuperar la història del Dipòsit de les Aigües i fer-lo accessible a tots els ciutadans. Es vol fer un seguit d’aules formatives, visites, una exposició. Hi ha el tema ambiental, que hi ha el CREAL, centre adscrit a la Pompeu que és específic de temàtiques ambientals. En l’àmbit de la recerca, la Pompeu té camp. Ara com ara, aquest interès de recerca per part de la Pompeu encara no ha sorgit, no ha vingut de la part docent sinó des de la gestió, però és un projecte obert.

    Lídia Calvo: Jo també afegiria que fer-ho amb una situació com la de la UPF li està donant un abast mediàtic més gran que si això estigués en una coberta d’una persona individual. Encara que de moment no es faci recerca, dóna visibilitat a aquestes solucions.

    Martí Boleda: De fet, ja fa temps que a la Pompeu es parla d’involucrar-se més en temes mediambientals, perquè, al cap i a la fi, són temes estrictament socials.

    Lídia Calvo: Si s’arriba a fer el projecte de la coberta del Dipòsit de les Aigües, darrere del qual hi ha molta feina de la UPF, seria un referent perquè altres edificis amb aquestes dimensions poguessin repetir-ho. I tenir una coberta agrícola econòmicament viable és una cosa que atrau, perquè no estàs depenent sempre dels ajuts de l’Ajuntament. La Pompeu ha tirat endavant, a veure quines barreres troba i de quina manera es poden obrir. Són pioners, en aquest aspecte.

    És un pas més d’un projecte que vam veure que té per objectiu connectar el parc de la Ciutadella, el passeig de sant Joan i Collserola.

    Martí Boleda: Sí, fer un corredor verd. Nosaltres som dins d’aquest corredor. Estem enganxats al parc de la Ciutadella, sí, però la superfície vegetal mai sobra. Serien uns 3.000 metres quadrats més que s’afegirien a aquest corredor verd, que queda tallat al passeig de sant Joan i Gràcia i no arriba a la muntanya. Seria més interessant si el Dipòsit fos allà segurament, però és que el Dipòsit és aquí.

    I per què és important el corredor?

    Martí Boleda: Per connectar els ecosistemes, per trencar les moltes barreres que, de vegades, els humans passem per alt. Les espècies de Collserola que tenen allà el bosc més gran que tenim al costat podrien arribar a la Ciutadella a través d’aquest corredor, cosa que ara mateix no poden fer perquè es troben tota la zona de Gràcia que no poden saltar. Un ocell sí que passarà volant per damunt, però una sargantana no arribarà mai aquí baix.

    Malgrat que a Glòries ara hi ha el projecte de la Canòpia Urbana, que és enjardinar la plaça, fer-hi bosc, hi ha hagut una tendència els darrers anys a fer places dures. Per què això? Sortia més a compte econòmicament que l’opció d’enjardinar?

    Martí Boleda: Això estaria bé saber-ho amb estudis, però personalment crec que això va ser una falsa creença d’un temps. No em dóna la sensació que el fet de tenir espais verds sigui tant més car que tenir una plaça dura. De construcció, en principi, és més econòmic. El problema és en el manteniment perquè un arbre l’has de regar, l’has de podar de tant en tant, quan es mor, l’has de canviar. En canvi, una plaça dura la fas un dia i fins al cap de 50 anys te n’oblides. Caldria fer estudis comparatius de costos i beneficis de les dues opcions. M’inclino a pensar que la bola que es va crear era exagerada.

    Lídia Calvo: Sobretot si comptes les malalties o altres efectes secundaris.

    IMG_20160401_122501
    Coberta vegetal al terrat del Mercè Rodoreda del campus de Ciutadella. Foto: Javi Rodríguez

    Heu parlat amb comunitats que tinguin cobertes verdes? Quina és la seva experiència?

    Lídia Calvo: Hem parlat amb comunitats de veïns tot i que cap tenia coberta verda. Fa dos anys que l’Ajuntament de Barcelona té una subvenció al 50% per posar-te una coberta verda i cap persona ho ha demanat, que jo sàpiga. Ara estic parlant amb dues altres comunitats que estan més encarades ja a fer la instal·lació.

    Les preocupacions de les comunitats de propietaris són si entraran les arrels a casa, i no. No hi entren les arrels! Segon, si hi ha goteres: una altra bola, perquè com més protegida està la coberta et protegeix més la teva coberta, que no està sotmesa a les contraccions i dilatacions. L’altre problema que tenim és el preu: bé, però, el 50% el paga l’Ajuntament. No és més car que impermeabilitzar el teu edifici de manera estàndard perquè si ho has de fer així, que cada 15 o 20 anys toca, fer-ho de manera estàndard et costa igual o més que el terrat verd amb una subvenció. Un altre problema que té la gent és que estem acostumats a no barrejar-nos amb els veïns. Després, per donar-te la subvenció l’Ajuntament et sol·licita, per exemple, l’Informe Tècnic d’un Edifici (ITE), que determina els problemes de l’edifici i hi ha molta gent que no vol fer-lo. Un informe que també te’l subvencionen al 50% després, però d’entrada no ho fan. Si jo fos l’Ajuntament, trauria el requisit de fer l’ITE.

    Tanmateix, també tenen motius per demanar-lo: perquè si a un edifici li cau la façana o els balcons, no li donaran el 50% per fer un terrat. I si sobren diners, sí que li subvencionaran la coberta verda. Jo estic determinada a trobar una solució per eliminar totes aquestes barreres que tiren enrere les comunitats de veïns.

    D’altra banda, hi ha projectes arreu de Barcelona d’horts autogestionats per veïns. Com s’integra això en el projecte que inicieu?

    Lídia Calvo: Bé, crec que són dues coses diferents, que van a mercats diferents i solucionen problemes diferents. Els horts comunitaris són un recurs molt important per reaprofitar espais buits i per donar a la ciutadania un espai de cultiu i de gaudi. I són autogestionables, per tant, com la paraula diu, el que d’allà surt depèn de les hores que la gent hi vol invertir. Això sempre necessita ajudes públiques per tirar endavant. Ara, fer coses en cobertes privades, en cobertes d’edificis comercials, que siguin econòmicament sostenibles, ja no estem parlant d’autogestió.

    Parlem d’un projecte que en funció de la gestió que es porti podria ser econòmicament sostenible i no necessitar diners de l’Ajuntament. Però clar, perquè això sigui veritat hi ha d’haver una entitat que coordini què es planta allà, quines tècniques s’utilitzaran, com es ven i a qui es ven, què es fa… Aquesta és una mica la proposta que EixVerd fa. A mi m’agradaria tenir més cobertes agrícoles o de lavanda que es puguin gestionar des d’EixVerd amb una temàtica d’introducció social i que siguin econòmicament sostenibles i, per tant, puguin introduir més persones encara en el futur, amb risc d’exclusió social.

    Jo he treballat molts anys en el sector de la cooperació internacional i crec que quan hi ha al darrere un cap de mercat té més èxit que quan hi ha un cap que sempre demana diners a l’Ajuntament per tirar endavant. Aquesta és la meva visió particular.

    El futur de la ciutat passa per reruralitzar-se?

    Martí Boleda: Jo crec que el futur de la ciutat passa perser el més sostenible mediambientalment possible. Una ciutat és un sistema ultracomplex, et diria jo. Renaturalitzar-se jo no en tinc cap dubte. Personalment, vull que el verd ens colonitzi una mica a nosaltres, en lloc que sigui al revés. Si per reruralitzar-se, entenem fomentar el que se’n diu l’agricultura urbana, jo ho veig bé. No crec que Barcelona arribi a ser mai una meca de l’agricultura, diguem-ne, però crec que poden haver-hi projectes, com el dels horts comunitaris que comentes, que els veig perfectament viables i interessants: en un solar que està buit, uns veïns es posen d’acord amb l’Ajuntament i allà fan una explotació per ús personal, diguéssim.

    Hi ha l’opció aquesta del Dipòsit de les Aigües, que es pot ampliar a altres llocs, en què es pot fer una explotació del tipus comercial, en el sentit que es planteja un producte no per a l’autoconsum sinó per a la distribució externa. Una cosa és tenir el teu solar de 100 m2 on plantes les teves patates i l’altra és tenir una superfície de 3.000 m2. Però tot són opcions. No compto que Barcelona tornem a tenir camins de carro, no crec que sigui viable. Però potser unes dreceres amb gespa i arbres, doncs potser sí.

    Lídia Calvo: Jo afegiria la paraula “resiliència”. Més que reruralitzar, o les ciutats augmenten la seva resiliència o no hi ha cap sortida al canvi climàtic. Hem de fer ciutats que puguin generar de manera interna menjar. Que no substituirà mai el que ve del parc agrari del Llobregat ni el que ve de Lleida, però si hi ha més menjar a Barcelona, ja som més resilients en el cas que hi hagi algun problema amb les autopistes o el que sigui.

    El tema de la reutilització de les aigües pluvials és un altre. Això ajudaria quan hi ha escassetat de pluja i d’aigua, però també quan plou molt, amb sistemes com el de les cobertes verdes la ciutat s’adapta a aquest canvi. També amb el canvi climàtic farà més calor i què pot fer la ciutat per no consumir tant aire condicionat? Cobertes verdes. Menys calor, més aigua i menjar per mi són coses molt importants que les ciutats haurien de començar a buscar. La ciutat pot ser més resilient.

    Martí Boleda: I el tema de la generació d’energia també és molt important, les centrals les tenim totes lluny. I el tema de l’autoconsum, que ara està molt capat per aquest desgraciat decret que ens van posar. Però és un altre tema. De fet, quan es parla d’aprofitar les cobertes, a part de renaturalitzar-les, hi ha l’opció també de posar-hi plaques fotovoltaiques o centrals eòliques o algun altre tipus d’energia que ens permeti autoabastir-nos, almenys parcialment. No crec que Barcelona sigui capaç de generar-se el 100% de l’energia que necessita, penso, puc estar equivocat, però si ens generem un 10, un 20 o un 30% d’energia, doncs tot això serà un transport menor, que és caríssim i hi ha unes pèrdues brutals que no hi seran.